No tot són flors i violes a l’hort de l’Estel.

Doncs sí, no tot són flors i violes a l’hort de l’Estel. Més enllà de què podem estar molt contents de com llueix l’hortet, de la quantitat enoooorme de plantes i flors que hi podem trobar en un espai tan reduït, etc., no podem deixar de fer notar que no tot ha sortit bé, per no dir que algunes coses han sortit francament malament. M’explico: és cert que al llarg del curs hem plantat “50 espècies diferents” entre les temporades de tardor-hivern i primavera-estiu en un “espai que no arriba als 18 metres quadrats”, cosa que és tot un èxit i que demostra que si a la terra la cuides i tractes bé, aportant-li nutrients i preparats fortificants com el purí d’ortigues, ella t’ho torna multiplicat per cent. Plantes hortícoles, aromàtiques i ornamentals, totes juntetes i barrejades, seguint el model d’associacions que proposa el mestre Gaspar Caballero.

Carbassó

Però no seria just no explicar que algunes d’aquestes plantes o no han crescut o ho han fet d’una manera raquítica. En una punta tindríem les faveres, que ens han donat un resultat espectacular, amb moltes beines de més d’un pam plenes de faves tendres. Tampoc ens podem queixar dels resultats dels enciams, les escaroles, els apis o els tomàquets, per posar alguns exemples, però de totes totes, plantes com els espinacs, les cols, les coliflors, els bròquils, les remolatxes o les pastanagues han estat, perquè no dir-ho, un absolut fracàs. Cada planta és un món, però el cert és que la constant en totes aquestes és que han crescut d’una manera ridícula o directament ni han crescut. Crec que el tema de les cols, coliflors i bròquils pot estar relacionat amb la temporada de plantació. Intentarem plantar-les abans aquest proper curs, a veure si creixen prou abans que comencin els primers freds, que sembla atura el seu desenvolupament. El curs passat les vam plantar el 15 d’octubre, enguany intentarem plantar-les a principis de setembre. En el cas de les pastanagues i les remolatxes han crescut de manera esquifida, pel que en el moment de collir-les eren tan petites que difícilment podien utilitzar-se. El cas més greu ha estat el dels espinacs. Directament ni han sortit, pel que haurem de veure quin és el problema i intentar que no torni a succeir el mateix el proper curs. Insistirem.

Com veieu, l’hort està ple de satisfaccions i de fracassos, és un continu aprenentatge de coses noves, laboratori constant de problemes i solucions i/o acceptació de coses que no sabem, que no veiem o que directament no tenen solució…..és, per tant, una petita porta oberta a la vida, amb totes les seves grans misèries i petites meravelles….o viceversa.

Mesurar, acotar i dividir en feixes de cultiu

El pas següent ha estat adaptar el mètode de parades en crestall d’en Gaspar Caballero a les mides lil·liputenques del nostre hortet…jeje. Així que metro en mà hem pogut fer quatre parades de 125 centímetres cada una, una mica més petites que les de 150 centímetres que marca la teoria del savi mallorquí. Això sí, hem deixat espai per encabir-hi les plantes aromàtiques i ornamentals que ajudaran als nostres cultius i donaran un toc de color a aquest espai d’aprenentatge i lleure.

Hem clavat unes estaques amb cordill que ens ajuden a delimitar els espais de cultiu de les zones de pas i hem posat les rajoles que ens ajudaran a trepitjar el menys possible les taules de cultiu.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

L’hort escolar i les “parades en crestall” d’en Gaspar Caballero

Degut a les “dimensions reduïdes” de la majoria dels horts escolars, cal organitzar molt bé els espais de plantació, pel que el mètode de “parades en crestall”, ideat pel mallorquí Gaspar Caballero de Segovia, resulta molt recomanable per a les necessitats i proporcions de l’hort de l’Estel.

L’espai de plantació del mètode de parades en crestall es divideix en quatre parades o espais de plantació, de metre i mig d’ample i de llargada variable, separades per uns caminets de pas que es deixen sense llaurar. Cada parada de metre i mig es divideix en tres zones, dues de seixanta centímetres destinades a la plantació i una central de trenta centímetres, on s’hi col·loquen longitudinalment totxanes planes cada seixanta centímetres. Aquestes totxanes tenen la funció de ser el lloc on es trepitja quan es treballa la terra, per així compactar el menys possible la terra cultivable. Entre totxana i totxana s’hi planten flors o plantes aromàtiques, que ajuden al desenvolupament i protecció de les hortalisses.

Els espais de terra cultivable es treballen amb la fanga, airejant però no voltejant. És molt important no trepitjar-la per a no compactar la terra i que estigui el més esponjosa i airejada possible. En tot l’espai de la parada s’hi col·loca finalment un crestall (capa d’uns quatre centímetres d’adob) en superfície que no es barreja amb la terra. Ja tenim el terreny preparat per començar a plantar.

El sistema de parades en crestall ens permet plantar de forma molt racional i optimitzada, ja que aquest sistema permet plantar d’una manera més atapeïda les diferents associacions de famílies de plantes i hortalisses típiques del clima mediterrani. També ens permet fer les necessàries rotacions de cultius, que aporten diversos beneficis a la terra: de caràcter biològic, perquè redueixen la contaminació del sòl en males herbes, plagues i malalties; de caràcter agrofísic, perquè afavoreixen que es mantingui l’estructura òptima de la terra llaurable; i, de caràcter agroquímic, perquè subministren els components químics necessaris per al sòl.

Resumint el mètode de parades en crestall:

1. No trepitjar les feixes de cultiu.

2. Un bon compost.

3. Sembra densa.

4. Rec amb mànega exsudant o de goteig.

5. Rotació de quatre anys de famílies botàniques.

Parades en crestall…

Els objectius prioritaris de tota pràctica agrícola poden definir-se amb tres premisses molt bàsiques: senzillesa, mínim esforç i màxims resultats.

Aquestes tres premisses es compleixen a la perfecció en el mètode de “Parades en crestall” elaborat fa més de 25 anys pel conegut horticultor mallorquí Gaspar Caballero de Segovia.

El mètode s’inspira en la fertilització que s’esdevé en plena natura, on la fullaraca de les fulles caigudes sobre la terra, s’encarrega d’anar nodrint el bosc, doncs es va descomponent superficialment i poc a poc va dissolent-se i distribuint les substàncies húmiques, que acaben arribant a les arrels de les plantes. A més, aquest mantell orgànic serveix per a mantenir la humitat de la terra i dels cultius, i propicia la creació d’una rica vida edàfica del subsòl (estudi de la composició i naturalesa del sòl en relació als animals, plantes i entorn que l’envolta), amb abundància de cucs de terra i microorganismes que són els encarregats de facilitar que la matèria es transformi en humus assimilable.

El resultat d’aquest sistema és l’obtenció d’un mètode senzill, fàcil de realitzar i de molt reduït manteniment, donat el poc reg que exigeix i l’absència de “males herbes”. Això es deu a que el compost fa de jaç protector, i el cultiu molt espès de les hortalisses dificulta el naixement de les herbes adventícies.